Voler ser mamà i no aconseguir-ho.

Segons un estudi realitzat pel Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona entre un 25% i un 30% de dones nascudes prop de 1975 no seran mares (Esteve, Retornar, Domingo; 2016). És la meua generació, i conec aquestes dades de prop, però intuïsc que aquest percentatge en aquests moments ha augmentat. El percentatge de dones per a les quals no ser mare és una elecció és del 2% al 5%. Per tant, la resta de les dones que completen la xifra no veuran complit el seu desig de maternitat.

Entre les dones a les quals els agradaria ser mares i no arribaran a ser-ho, d’una banda, tenim un grup que pertany al 30% que inicien tractaments de reproducció assistida i que no aconseguiran tindre fills/es. Hi ha un procés que travessar que implica suport psicològic: és necessari reformular el projecte vital, transitar el duel, al qual van connectades altres pèrdues lligades a la fertilitat. També el treball psicològic de reconstruir la identitat i l’autocompassió, recuperar el vincle amb la parella, entre altres. També és necessari reparar ferides, ja que poc es parla de l’impacte i el desgast que comporta el pas pels tractaments de reproducció assistida a nivell físic i emocional, en el personal i en la parella, si n’hi ha.

D’altra banda, existeix un grup de dones als qui les circumstàncies personals, econòmiques, i de vida, no els permetran tindre l’opció de ser mares. Els desavantatges socioeconòmics i la desigualtat estan condicionant la vida de les dones en tots els aspectes, aquest no podia ser menys.

Vull partir de dues premisses en parlar d’aquest tema tan espinós dins del feminisme. D’una banda, la maternitat i la no maternitat haurien de ser eleccions lliures i desitjades o no desitjades. Totes les decisions que prenem impliquen renúncies, i està també.

D’altra, un desig no és un dret. Per tant, avant amb les decisions meditades, la gestió de les frustracions del que desitgem però no aconseguim, transitem els dols que siguen necessaris i gravem-nos a foc que cada opció em porta a un lloc diferent. En consulta, acompanye a dones en processos d’elecció. Ser o no ser mamà pot ser tot un camí de consciència i reflexió a transitar.

Hi ha tota una anàlisi sociològica i psicològic pendent (que siga des d’una perspectiva feminista, per favor). L’ajust dels projectes reproductius i de les exigències professionals del paradigma neocapitalista, s’ha convertit en la quadratura del cercle de les nostres societats. La desocupació, el treball precari, el difícil accés a l’habitatge, les circumstàncies econòmiques, la falta de suport institucional a les cures que sobrecarrega a les dones i les empobreix, les dificultats socials que ens porten a criar en soledat, la falta de corresponsabilitat i el compromís en les relacions de parella, el biaix de gènere en la salut sexual i reproductiva, etc. Tanmateix, hem posat a l’esquena de les dones un pes que correspon més a una responsabilitat social compartida. Sembla que tot s’explica per les edats avançades de les mares, que la causa de tot és ací. Preguntem-nos que està passant perquè això siga així, perquè la mitjana d’edat materna (de primera maternitat) al nostre país és de 33 anys? Perquè som el país europeu amb mares d’edats més avançades?.

Hi ha un gran nombre de dones de les quals no es parla, per a les quals el seu desig de maternitat no serà una realitat. El silenci o la invisibilitat ens mostren el tabú que hi ha al voltant d’aquest fet. Potser no es va poder materialitzar, per raons de circumstància vital, o perquè després d’un llarg procés de reproducció assistida finalment no va succeir. És necessari visibilitzar, conéixer i aprofundir en tot el que implica viure aquest succés de vida, és imprescindible un abordatge holístic d’aquesta realitat.